dimecres, 1 de juny del 2011

Neteja galeries inferiors Cova de Cirat

El passat mes vam fer una visiteta, de nou, a la Cova de Cirat, però esta volta vam baixar a les galeries inferiors. La cosa ja no era un passeig tranquil, es complicava una mica amb alguns passos inferiors i a més anàvem amb un propòsit, netejar la cova de tot el fem que puguèrem.

Vam entrar dins la cavitat a les 11:00 am, d'un dia que amenaçava de ploure i al dia després d'una nit plujosa. Al no haver cap corrent d'aigua activa dins vam entrar igualment, però l'escenari era molt més humit que no l'altra volta que vaig entrar. 
 Alguns desaprensius havien instal·lat unes cadenes de ferro en diversos passos. A voltes una cadena pot estar justificada, però en una cova tan fàcil com les galeries superiors de Cirat no té cap sentit la quantitat de cadenes que algú havia instal·lat. Açò embruta la natura, desnaturalitza les coves. Si algú no és capaç de progressar per una cova com Cirat el que ha de fer és anar-se'n a sa casa i estalviar-se qualsevol ensurt ell mateix o la despesa del rescat que paguem entre tots. No té sentit col·locar cadenes en un lloc així. 

 Un altre tema a destacar són les làmpares de carbur. Abans era l'única font de llum fiable en una cova. Hui en dia, en el món digital i electrònic els leds són una alternativa més barata i eficient. Així i tot, s'entén que algú, portat pel romanticisme, encara puguera apostar pels carburs però el que no s'entén és la quantitat de restes que s'hi troben a la cova. Cal ser conscient que tota brutícia que generem ens l'hem d'emportar a casa. I això en una cova inclou també restes de menjar, perquè la poca presència de vida fa que el menjar que puguem tirar es quede mesos o anys en una cova. 

 Doncs bé, després de progressar prou bé per la cova (que lluny queda la primera visita fa quasi un any ací mateix) vam arribar al punt de descens cap a les galeries inferiors. Una reunió i cap avall. Ací s'atravessava el pas més estret de la cova, hi ha un forat per on amb dificultats t'entra tot el cos. Passat això, es continua descendint fins arribar a un nou descens de tres o quatre metres. Ací la cova es bifurca. Agafem el camí de l'esquerra per arribar a la zona més profunda de la cova. Després de passar una zona extremadament argilosa arribem a una xicoteta pujada de 4 o 5 metres que es fan enormement difícils per la humitat de la zona. Un cop amunt dos companys comproven que una de les xapes de la reunió que ens baixarà a la zona més profunda de la cova està en males condicions, així que martell i spit i instal·len una nova xapa. Amb la reunió ja segura muntem cordes i baixem per una espècie de túnel bastant inclinat, que semblava totalment esfèric. Allà, a 87 metres de profunditat hi havia unes quantes formacions de cristall blanc precioses. 

Tot seguit continuem cap amunt. Remuntem el túnel, amb un últim pas d'uns quatre metres sobre la corda que culminen en una espècie d'arista tremendament afilada (ací ja passa prou trobar-te coses així). Una cama a coda costat de l'arista es planteja com un problema per a la meua capacitat reproductiva, així que m'assegure amb el cap d'anclatge a la reunió i em quede allà tombat cap a l'altra pendent esperant a l'últim company. Els altres dos ja avancen cap endavant. 

 La pujada és més pesada pel fem que arrepleguem: restes de carbur, dues mangueres utilitzades en algun drenatge, botelles de plàstic... Quan tornem a la bifurcació prenem l'altre camí. Unes galeries senzilles i un pas de 5 o 6 metres a pujar fent oposició, facilet també. Parem i dinem. Són les 17:00. Ací les hores passen molt ràpid. 

 Ens dividim i un company i jo continuem netejant la cova, sobretot de carburs, mentre que els altres retiren les cadenes innecessàries. Al cap d'una estona remuntem fins a la reunió (jo vaig viure un moment 127 hores en el pas estret, al quedar-me enganxat a l'altura de... mmm.... Una part del meu cos que no estava disposat a tallar-me), després d'això continuem endavant i arribem a l'escaló inicial de la cova. Allà deixem la ferralla retirada junt a una nota, bilingüe perquè estem en territori castellanoparlant, on demanem que no es torne a embrutar així el nostre entorn i de la importància de no modificar allò que la natura ens dóna amb suports innecessaris. 

 Bruts de fang i cansats a les 19:00 veiem el sol de nou. Vaig causar sensació amb la meua cara plena de fang, però en la sala argilosa em vaig rascar dues voltes i ja vaig ser conscient que donava igual, i que, de fet, hi havia gent que pagava per ficar-se fang a la cara tret de vés a saber on, i aquell meu provenia d'un paratge bastant inalterat. 

 I amb pressa i prou torrat vaig fer cap a la Vall, i d'allà a Castelló, a vore Els Amics de les Arts com bonament vaig poder resistir.

Les fotos que vaig fer jo estan ací





dilluns, 11 d’abril del 2011

Eivissa en btt

Aprofitant la setmana de la Magdalena vaig fer una visiteta a Eivissa (i ja en van unes quantes...). Sense dubtes, la més saludable que he fet mai. En companyia de l'incansable Guillem vaig recórrer la meitat sud de l'illa, amb l'aventatge que una molt bona amiga meua es troba treballant allà i teniem l'allotjament de bades. Els nostres "cavalls de ferro" ens van portar a llocs al·lucinants, on la muntanya i el bosc tocaven la mar, però també ens van portar per llocs on ens vam indignar amb com l'home destrueix sense més tot allò que pot i urbanitza per tot arreu. Igual que no entenc que una pared on escalar estiga en la finca d'algú i eixe algú et puga prohibir escalar allà, tampoc entenc, com vam vore en Eivissa, que a meitat de bosc i sense més avís aparega una tanca que t'impedeix el pas.

El viatge el vam fer amb vaixell, única manera de portar les nostres bicis. El vaixell és més car que l'avió (ara hi ha Ryanair des de València) i molt més lent, però també és (així m'autoconvencia jo) més romàntic. Surcant les aigües com els exploradors de fa centúries, només que a 37 nusos i aguantant aberracions com "Noche loca" o "Noche en el Museo... 2" (potser la part més dura del viatge).

Per agafar el vaixell vam fer amb tren els trams Almenara- València i València- Gandia. De Gandia a Dénia hi havia quasi 40 quilòmetres que ens van servir per comprendre perquè les bicis porten alforges i els ciclistes no porten una motxilla de 40 litres. 



El primer dia a Eivissa fou de "relax". Cal tenir en compte que veniem de fer la Volta al terme per relleus el diumenge i dilluns havíem fet Gandia-Dénia. Uns 40 quilòmetres ens permetien vore la zona sud, amb Ses Salines com a lloc més pintoresc. També vam vore unes quantes torres, algunes cales alucinants on arribaves amb la bici (només per això ja val la pena el viatge), moltes sargantanes (diferents de les d'ací, molt boniques i prou grandetes) i alguns banyistes despilotats que no esperaven que dos tipets amb malles i casc assomaren des de dalt amb la càmera de fotos en mà.
Per la vesprada vam visitar la zona d'Es Portitxol, al nord de l'illa. Impressionants tallats acabaven en la mar. Vam baixar vora mar i una espècie de cresta, com les dels Pirineus, s'endinsava mar endins, tallats de dos-cents o més metres queien a plom sobre la mar, formacions poroses en les parets, al·lucinant (i molta costera cara avall i després cara amunt). Hi havia una zona de difícil accés equipat com ferrata, però no duiem arnés i ens vam quedar amb les ganes.



El segon dia fou de visita turística. Si aneu a Eivissa el que heu de fer és visitar el casc antic, anomenat Dalt Vila, i oblidar-vos de Pachá i coses així (són discoteques totalment normals, i caríssimes, caríssimes, caríssssssssssssssimes). Dalt Vila és una passada. És un recinte renaixentista (XVI més o menys) fet sobre una base medieval i islàmica que a voltes se veu. Les muralles són al·lucinants. Pareix impossible conquistar eixa ciutat. Es pot recórrer tot per dalt i està ple de panells explicatius, una passada. El que és al·lucinant és que dalt de tot de la ciutat, amb la seua pose medieval, estan fent... UN HOTEL! És una vergonya. No només destruïm el patrimoni natural, també destruïm el patrimoni històric. La gent no aprén dels errors del passat, ni dels del present (o mireu resultat d'urnes cada quatre anys...).



El tercer dia fou el "millor". Quasi 80 quilòmetres de bici ("La ruta Eivissa extrem és massa llarga, 58 km, uf, això serà mortal, l'acurtarem": ens vam desviar prou, i no la vam acurtar justament). Mortal. Recorreguèrem bona part del sud de l'illa. Primer recorreguent la zona interior: verdor enorme als prats (res a vore amb "lo nostre"), boscos grans, un gos solt gran i amb molta mala bava i que va traure el millor de mi com a ciclista (fora de la senda i per dins del bosc [per cert, Guillem va comprovar tècniques de l'encantador de perros i sí: estar-se quiet i mirar-lo funciona]), una pista dura, a l'estil de l'Anoueret, i una baixada on els frens no donaven prou de si. En Sant Antoni començàrem el més dur per mi de la ruta. Aci les muntanyes tenen uns dos-cents metres, però puges amunt i baixes a cota 0... Així una estona! Després d'hores amb la bici, recompensades per l'interior rural, cabres, caca de vaca, titots, oques, miradors increïbles, l'illa d'Es Vedrà (enorme penya que ix de la mar amb parets escarpades de 200 o 300 metres)... Vam acabar tornant a Eivissa, a Dalt Vila, on, privilegiadament, dormíem en un carrer que podria ser de la part vella de Fondeguilla o d'Aín. Tants quilòmetres i nou hores després de marxar tornàvem a casa. 



Una nit de descans i el divendres tornàvem a la realitat. No podríem sentar-nos en la bici per uns dies, però la visita va compensar enormement la pena.



PD: Els eivissencs conduïxen FATAL. Aneu amb compte.
Bye, Dénia

Adéuuuu

platges

platges i bosc

"Cresta" en Es Portitxol

Amb dos collons, dalt de tota la ciutat medieval un hotel

Se va a enterar la grua!

Interior

Wait!

Postal eivissenca

Es Vedrà des del vaixell

Interior de l'illa

Aquí yace JJ, que falleció en Eivissa, a la edad de 25 años y sin recibir los sagrados sacramentos

Es Portitxol

Prop d'Es Vedrà

Des de la porta de casa

dilluns, 14 de febrer del 2011

Des de la Vall a la bassa de la Devesa de Soneja

El divendres passat vaig fer una visita, amb companyia, com és millor anar a la muntanya, a la bassa de la Dehesa de Soneja. Per error se sol considerar esta bassa propietat de Xòvar o d'Assuèvar (lluny de la mala fe que porta a considerar la Nevera de Fondeguilla com a de Xòvar i viceversa), però està dins el terme de Soneja (per cert, que es perd, però en la parla dels nostres vells: Soneixa). Com podeu observar per este fragment tret de la web de Soneixa estan prou orgullosos d'ella:

La Dehesa es el lugar de mayor valor medioambiental del municipio de Soneja. Ecosistema agropastoril en origen, formado a partir del bosque mediterráneo primitivo, se encuentra situado en el extremo oriental del Término Municipal de Soneja, en la provincia de Castellón. El Paraje Natural tiene una extensión de 681,21 ha. La laguna que envuelve fue incluida en el Catálogo de Zonas Húmedas de la Comunidad Valenciana en 1995, dentro de la categoría “Laguna y Humedales de Interior”. Este enclave destaca por su singularidad geomorfológico y la presencia de una laguna endorreica en una zona de montaña, fenómeno de estas características único en la Comunidad Valenciana. Sus aguas son dulces y presentan abundante vegetación. Este humedal ha sido tradicionalmente abrevadero del ganado que ha transitado por las coladas pecuarias que transcurren por sus aledaños.

Hi ha una cosa que obvien (potser no massa agradable), em fa la sensació que està plagada d'aranyes! No tens on posar el cul sense que huit ulls et controlen, o això m'ha semblat sempre. Vos deixe una fotografia del paratge treta de la web de Soneixa.




La volta que vam fer amb la btt (algun dia m'aclararé amb wikiloc i penjaré les rutes tal com toca) va ser la Vall- Escales-Bassa Devesa- carretera de Sogorb (prop d'Assuèvar) i per carretera fins a la Vall, baixant pel Marianet vell, on ens va enganxar la nit i Guillem va deixar en ridícul a la lluna, les estrelles i a algun cotxe amb el seu flamant Led Henser H7, una mica pesat però magnífica adquisició per a la bicicleta. El meu led de Petzl feia la risa al costat d'això.
Quant a sensacions fou un gran dia, em vaig emocionar per fer una cosa que feia anys que no feia, vaig millorar considerablement el ritme respecte a altres dies en la bici i ens vam cascar uns bons 40 quilòmetres, que valien el doble que els 20 que tinc d'anar i vindre a la meua caseta, per les costeretes. No vaig notar absolutament res del genoll, però dilluns passat en rodar mitja hora corrent em va tornar el dolor. Serà qüestió d'armar-se de paciència, però m'està agradant la meua "cadira de rodes", ja foren totes així!


dimarts, 1 de febrer del 2011

la Vall de Gallinera

Hui he tornat a córrer (un poquet, fins que m'ha fet mal el tendó, 4 quilòmetres per la gespa de la pista). El dolor ja quasi ha desaparegut, després d'unes visites al fisio i de dues setmanes de quasi repòs.

Durant el cap de setmana he visitat la Vall de Gallinera, a la coma
rca de la Marina, al nord de la província d'Alacant. M'he quedat prou impressionat per les muntanyes de la zona, són agrestes i salvatges, amb pareds espectaculars de bona roca per a escalar, plena d'agarres i amb bona adherència. També és prou impressionant la gastronomia local, això ja és un altre tema... Vaig poder fer 6 km de ruteta senderista tranquil·la, només resentint-me al final. Demà a provar amb la btt. Veig molt arriscat i difícil poder arribar a la Volta al Terme eXXXprés. Cal rebaixar una mica el pes i cuidar el genoll per arribar en condicions... Sort que el dia allarga i demà reprenc la btt, aturada des d'octubre, i és que ja diuen que

Las bicicletas son para el verano.

A les fotos uns paisatges de la zona i una mostra de taula. És una tauleta feta des de la planta baixa al pis superior d'una casa abandonada en el llogaret abandonat de Llombai, a la Vall de Gallinera. El gatet es va quedar flipant quan em va vore.

dijous, 27 de gener del 2011

Tendinitis rotualiana


Ja tinc nom pel que em fa mal des de fa una setmana. Tendinitis rotuliana. He fet la visita al fisio pertinent i estic prou millor del que estava. Encara em queda una mica i sobretot calma quan torne a fer cosetes.

La causa? Tenint en compte que açò es coneix com a "rodilla de saltador" pot estar relacionat amb fer massa el cabra per la senda de Xacó (aprofitar massa la dita de cara avall la merda corre, pot ser...), unes sabates massa finolis per a algú com jo i eixe sobrepés que no hi ha manera de llevar-se... Menys rugues i més suor a partir d'ara.



En fi, que cal matxacar-se més, sí, però amb més coneixement!

Ja em veia lesionat tipo Milito, així que he tingut sort...




dijous, 20 de gener del 2011

I quin mal de genoll!!!


Definitivament, sóc un malfaener. M'havia fet el blog amb la intenció d'anar penjant totes les coses que en principi faria durant l'any. No estic fent res? Al contrari: estic fent de tot. Estic prop dels períodes més actius de la meua vida i pulveritzant els registres esportius que feia este estiu, quan estava totalment fora de joc. Estan siguent uns mesos especials, moltes muntanyes, una mica de BTT i descobrint els plaers de l'escalada, agafant bones sensacions, confiant en el material del que em penja la vida, i sobretot, confiant en mi mateixa.

He de dir que estic començant a entendre allò que diuen en "Al filo" del que és un company de cordada i quin apreci, estima i confiança tens en ell. Sincerament volia agrair-vos a tots els que m'esteu ajudant a realitzar els meus somnis la vostra ajuda, paciència, recolzament i amistad.
Vos estime moltíssim!!! Em compromet, ara sí, a anar actualitzant este blog. Ni que siga per eixes fantàstiques persones.

En un parell de mesos ens espera un compromís interessant, formaré part d'un equip (el 70% de la gent és de la forta forta) per la Volta al Terme eXXXprés, per relleus, a Fondeguilla. En breu més detalls. Estic donant-li fort, però dimarts, baixant de l'Anoueret a les 21 pm (m'encanta fer estes bogeries!!!), a la llum de la lluna, vaig sentir un mal enorme al meu genoll.
Vaig demanar al meu company i amic, fort com un roure, un moment quan arribàvem al Carbonaire. En cap moment em vaig fer mal d'un mal pas, però em molestava. Vaig passar una mala nit pel dolor de genoll i un mal dia, totalment coix. Hui estic millor, però assustat. Ara que fa mesos que agafe una rodada em vaig a lesionar? Un company de feina recentment operat del menisc em tranquilitzava per la zona on tinc el dolor, i hui estic millor. Però tinc molta por.

M'han recomanat l'acupuntura. Mai he confiat en la medicina naturista, però si no marxa el dolor caldrà moure's. En fi, que siga una tendiditis estranya... O els meus plans-somni d'este estiu se m'escaparan. I recordaré que a finals d'agost, amb les bótes rebentades literalment em vaig jurar al peu d'un glaciar que sempre duré al cor que del 2011 no passaria.
Salut i aventura!