dimecres, 1 de juny del 2011

Neteja galeries inferiors Cova de Cirat

El passat mes vam fer una visiteta, de nou, a la Cova de Cirat, però esta volta vam baixar a les galeries inferiors. La cosa ja no era un passeig tranquil, es complicava una mica amb alguns passos inferiors i a més anàvem amb un propòsit, netejar la cova de tot el fem que puguèrem.

Vam entrar dins la cavitat a les 11:00 am, d'un dia que amenaçava de ploure i al dia després d'una nit plujosa. Al no haver cap corrent d'aigua activa dins vam entrar igualment, però l'escenari era molt més humit que no l'altra volta que vaig entrar. 
 Alguns desaprensius havien instal·lat unes cadenes de ferro en diversos passos. A voltes una cadena pot estar justificada, però en una cova tan fàcil com les galeries superiors de Cirat no té cap sentit la quantitat de cadenes que algú havia instal·lat. Açò embruta la natura, desnaturalitza les coves. Si algú no és capaç de progressar per una cova com Cirat el que ha de fer és anar-se'n a sa casa i estalviar-se qualsevol ensurt ell mateix o la despesa del rescat que paguem entre tots. No té sentit col·locar cadenes en un lloc així. 

 Un altre tema a destacar són les làmpares de carbur. Abans era l'única font de llum fiable en una cova. Hui en dia, en el món digital i electrònic els leds són una alternativa més barata i eficient. Així i tot, s'entén que algú, portat pel romanticisme, encara puguera apostar pels carburs però el que no s'entén és la quantitat de restes que s'hi troben a la cova. Cal ser conscient que tota brutícia que generem ens l'hem d'emportar a casa. I això en una cova inclou també restes de menjar, perquè la poca presència de vida fa que el menjar que puguem tirar es quede mesos o anys en una cova. 

 Doncs bé, després de progressar prou bé per la cova (que lluny queda la primera visita fa quasi un any ací mateix) vam arribar al punt de descens cap a les galeries inferiors. Una reunió i cap avall. Ací s'atravessava el pas més estret de la cova, hi ha un forat per on amb dificultats t'entra tot el cos. Passat això, es continua descendint fins arribar a un nou descens de tres o quatre metres. Ací la cova es bifurca. Agafem el camí de l'esquerra per arribar a la zona més profunda de la cova. Després de passar una zona extremadament argilosa arribem a una xicoteta pujada de 4 o 5 metres que es fan enormement difícils per la humitat de la zona. Un cop amunt dos companys comproven que una de les xapes de la reunió que ens baixarà a la zona més profunda de la cova està en males condicions, així que martell i spit i instal·len una nova xapa. Amb la reunió ja segura muntem cordes i baixem per una espècie de túnel bastant inclinat, que semblava totalment esfèric. Allà, a 87 metres de profunditat hi havia unes quantes formacions de cristall blanc precioses. 

Tot seguit continuem cap amunt. Remuntem el túnel, amb un últim pas d'uns quatre metres sobre la corda que culminen en una espècie d'arista tremendament afilada (ací ja passa prou trobar-te coses així). Una cama a coda costat de l'arista es planteja com un problema per a la meua capacitat reproductiva, així que m'assegure amb el cap d'anclatge a la reunió i em quede allà tombat cap a l'altra pendent esperant a l'últim company. Els altres dos ja avancen cap endavant. 

 La pujada és més pesada pel fem que arrepleguem: restes de carbur, dues mangueres utilitzades en algun drenatge, botelles de plàstic... Quan tornem a la bifurcació prenem l'altre camí. Unes galeries senzilles i un pas de 5 o 6 metres a pujar fent oposició, facilet també. Parem i dinem. Són les 17:00. Ací les hores passen molt ràpid. 

 Ens dividim i un company i jo continuem netejant la cova, sobretot de carburs, mentre que els altres retiren les cadenes innecessàries. Al cap d'una estona remuntem fins a la reunió (jo vaig viure un moment 127 hores en el pas estret, al quedar-me enganxat a l'altura de... mmm.... Una part del meu cos que no estava disposat a tallar-me), després d'això continuem endavant i arribem a l'escaló inicial de la cova. Allà deixem la ferralla retirada junt a una nota, bilingüe perquè estem en territori castellanoparlant, on demanem que no es torne a embrutar així el nostre entorn i de la importància de no modificar allò que la natura ens dóna amb suports innecessaris. 

 Bruts de fang i cansats a les 19:00 veiem el sol de nou. Vaig causar sensació amb la meua cara plena de fang, però en la sala argilosa em vaig rascar dues voltes i ja vaig ser conscient que donava igual, i que, de fet, hi havia gent que pagava per ficar-se fang a la cara tret de vés a saber on, i aquell meu provenia d'un paratge bastant inalterat. 

 I amb pressa i prou torrat vaig fer cap a la Vall, i d'allà a Castelló, a vore Els Amics de les Arts com bonament vaig poder resistir.

Les fotos que vaig fer jo estan ací