dilluns, 25 de març del 2013

Retorn a la muntanya sagrada

Va apropar-se quasi volant, levitant. Des de darrere la darrera massa boscosa anunciava el punt més alt. Un, dos, tres. Hi ha tres. I aleshores quasi volava, i tocava el romer i les mans encara li feien olor d'espàrregs fins i de pell suada. Acariciava les plantes lentament, com el viatger que se sent estranger i fora de lloc en un terra sagrada. I sacrílegament alhora de manera sacra va agafar tres flors i féu un xicotet ram.

I la senda ja s'aplanava i es veia Almenara i la mar, les llums de la pista encenent-se, la ciutat omplint de neons la nit. I llavors el sol a l'esquena i el ram de flors dalt de piló, i el toca suaument com qui toca una amant dormida. I se sent més alt que en pics més alts. I es mira les cames. I tot és silenci al seu voltant però ell crida "gràcies". I mira des del penya-segat el que es dibuixa allà baix. Els dos nous tallafocs serpentejant. Es fa tard i és hora de marxar. Marxa i no mira enrere per nostàlgia o per afany. Tant fa. Pipa sempre està.


dimarts, 19 de març del 2013

Reflexions entorn a una pedra

No fa molt vaig tindre l'oportunitat d'escoltar una conferència de l'acadèmic i multipremiat escriptor basc Bernardo Atxaga. A més vaig tindre ocasió de conéixer al que és l'autor més important de la literatura en basc. Són les coses bones de la meua feina. A l'escoltar-lo se m'activà una idea al cap que feia que em rondava, una idea que hui ha tornat a mi quan estava al costat del riu entre Fondeguilla i la Vall. 

Hui he anat a donar una volta per Pipa amb el gran Vicent. No conec a ningú que alterne picos de forma alts amb desastres absoluts com ell. Certament em recorda a mi però és prou més extrem en ambdós casos. A banda de desemboirar-se, maleir els nostres polítics i tota esta situació, com és normal, anar a la muntanya sempre em relaxa. Està tan verda ara! No sembla la Vall, de veritat. El cas és que a 100 metres del cim hem decidit no pujar i baixar pel que es diu les cordes, i per cert hi ha una roca enorme en la zona del bosc a punt de caure. Si passeu no vos recolzeu en ell. Bé, que no hem pujat dalt perquè se'ns feia de nit. A nivell esportiu m'ha agradat, no ha sigut molt físic ja que anàvem com si fórem alpinistes als últims passos d'una arista cap al cim però ha sigut molt bo pel meu maltret turmell que ha fet un magnífic exercici.

Com vos deia he pensat entorn a una pedra. En el riu he vist una pedra i he pensat en la d'aigua que ha vist passar per a fer-se tota redona. He pensat, com deia Marlow a l'inici d'El cor de les tenebres, que també este ha sigut el lloc més salvatge del món. La galera romana atracada a les marismes entre Xilxes i Almenara i la columna de soldats caminant per una vall entre mirades estranyes i amenaçants. La columna de soldats vora el riu i el poble íber mirant des de dalt. Alguna cosa així. L'altre dia pensava en una pedra de Garrut, d'eixes meravelloses calçades romanes que estan encara conservades. Eixa pedra que ha vist passar romans, moros, catalans i aragonesos, valencians. Segles i segles anant a llaurar al tros. Anant al poble veí. 

Eixa pedra que està al·lucinant els darrers 20 anys amb un seguit d'homes i dones suats i corrent, vestint malles curtes, amb samarreta de colors vius i esportives d'últim disseny. Presos del temps que els apreta el canell (munyica) i amb ulleres de sol. Les pedres deuen estar al·lucinant. 


dilluns, 18 de març del 2013

Si una nit d'hivern un viatger...

Si una nit d'hivern un viatger comença a córrer mesos després què pot passar? El títol de l'entrada és el d'una novel·la, boníssima, d'Italo Calvino. Una novel·la que al cap i a la fi va sobre una persecució d'un somni. El que fem tots constantment a les nostres vides (Paulo Coelho mitjançant) amb més o menys fortuna.

El 2 de novembre, tot just el dia després d'una jornada d'espeologia preciosa (sobretot per poder-te ficar per llocs que amb cinc quilos més no podia) em vaig fer un gran esquinç jugant a futbet (un partit que no havia de jugar, certament), per a més inri, fent de porter. Això sí, vam guanyar.

Ha sigut l'esquinç més descomunal que he tingut (una setmana sense poder ni que fóra recolzar el peu, dos mesos d'impossibilitat de trotar). A poc a poc he aprés coses i ara ja sembla que per fi això ha remés. Encara queden les molèsties que ja marxen a poc a poc. Per això hui m'he decidit a eixir a córrer. També m'he decidit perquè ho necessite. Darrerament porte una vida sense un respir. Entre les hores de feina a la feina i les hores de feina a casa literalment treballe de sol a sol. D'alguna manera m'he d'obligar a fer una mica d'esport. Necessite eixes meravelloses endocrines per poder vore i apreciar la bellesa d'una nit d'estels, d'una posta de sol, del dia naixent damunt la mar. 

I què m'he trobat? Doncs segurament (i sóc especialista en arrancades d'uns mesos i parades d'altres) que estic en el pitjor estat de forma de la meua vida. Hui duia 4 mesos i mig allunyat de l'esport, i això se li ha sumat un "constipat" que m'ha durat un mes i m'ha destrossat els pulmons. En fi. De moment no em vull marcar un objectiu però sé que el necessitaré. Vaig a intentar avorrir per ací amb les meues ventures i desventures a vore on arribem. 

Que quede constància des d'on ixim. 


Però, per a cabut jo. Això que tramontate stelle, all'alba vincerò!