En un pla rodejat de muntanyes...: d’abril 2011

Aprofitant la setmana de la Magdalena vaig fer una visiteta a Eivissa (i ja en van unes quantes...). Sense dubtes, la més saludable que he fet mai. En companyia de l'incansable Guillem vaig recórrer la meitat sud de l'illa, amb l'aventatge que una molt bona amiga meua es troba treballant allà i teniem l'allotjament de bades. Els nostres "cavalls de ferro" ens van portar a llocs al·lucinants, on la muntanya i el bosc tocaven la mar, però també ens van portar per llocs on ens vam indignar amb com l'home destrueix sense més tot allò que pot i urbanitza per tot arreu. Igual que no entenc que una pared on escalar estiga en la finca d'algú i eixe algú et puga prohibir escalar allà, tampoc entenc, com vam vore en Eivissa, que a meitat de bosc i sense més avís aparega una tanca que t'impedeix el pas.

El viatge el vam fer amb vaixell, única manera de portar les nostres bicis. El vaixell és més car que l'avió (ara hi ha Ryanair des de València) i molt més lent, però també és (així m'autoconvencia jo) més romàntic. Surcant les aigües com els exploradors de fa centúries, només que a 37 nusos i aguantant aberracions com "Noche loca" o "Noche en el Museo... 2" (potser la part més dura del viatge).

Per agafar el vaixell vam fer amb tren els trams Almenara- València i València- Gandia. De Gandia a Dénia hi havia quasi 40 quilòmetres que ens van servir per comprendre perquè les bicis porten alforges i els ciclistes no porten una motxilla de 40 litres.

El primer dia a Eivissa fou de "relax". Cal tenir en compte que veniem de fer la Volta al terme per relleus el diumenge i dilluns havíem fet Gandia-Dénia. Uns 40 quilòmetres ens permetien vore la zona sud, amb Ses Salines com a lloc més pintoresc. També vam vore unes quantes torres, algunes cales alucinants on arribaves amb la bici (només per això ja val la pena el viatge), moltes sargantanes (diferents de les d'ací, molt boniques i prou grandetes) i alguns banyistes despilotats que no esperaven que dos tipets amb malles i casc assomaren des de dalt amb la càmera de fotos en mà.

Per la vesprada vam visitar la zona d'Es Portitxol, al nord de l'illa. Impressionants tallats acabaven en la mar. Vam baixar vora mar i una espècie de cresta, com les dels Pirineus, s'endinsava mar endins, tallats de dos-cents o més metres queien a plom sobre la mar, formacions poroses en les parets, al·lucinant (i molta costera cara avall i després cara amunt). Hi havia una zona de difícil accés equipat com ferrata, però no duiem arnés i ens vam quedar amb les ganes.

El segon dia fou de visita turística. Si aneu a Eivissa el que heu de fer és visitar el casc antic, anomenat Dalt Vila, i oblidar-vos de Pachá i coses així (són discoteques totalment normals, i caríssimes, caríssimes, caríssssssssssssssimes). Dalt Vila és una passada. És un recinte renaixentista (XVI més o menys) fet sobre una base medieval i islàmica que a voltes se veu. Les muralles són al·lucinants. Pareix impossible conquistar eixa ciutat. Es pot recórrer tot per dalt i està ple de panells explicatius, una passada. El que és al·lucinant és que dalt de tot de la ciutat, amb la seua pose medieval, estan fent... UN HOTEL! És una vergonya. No només destruïm el patrimoni natural, també destruïm el patrimoni històric. La gent no aprén dels errors del passat, ni dels del present (o mireu resultat d'urnes cada quatre anys...).

El tercer dia fou el "millor". Quasi 80 quilòmetres de bici ("La ruta Eivissa extrem és massa llarga, 58 km, uf, això serà mortal, l'acurtarem": ens vam desviar prou, i no la vam acurtar justament). Mortal. Recorreguèrem bona part del sud de l'illa. Primer recorreguent la zona interior: verdor enorme als prats (res a vore amb "lo nostre"), boscos grans, un gos solt gran i amb molta mala bava i que va traure el millor de mi com a ciclista (fora de la senda i per dins del bosc [per cert, Guillem va comprovar tècniques de l'encantador de perros i sí: estar-se quiet i mirar-lo funciona]), una pista dura, a l'estil de l'Anoueret, i una baixada on els frens no donaven prou de si. En Sant Antoni començàrem el més dur per mi de la ruta. Aci les muntanyes tenen uns dos-cents metres, però puges amunt i baixes a cota 0... Així una estona! Després d'hores amb la bici, recompensades per l'interior rural, cabres, caca de vaca, titots, oques, miradors increïbles, l'illa d'Es Vedrà (enorme penya que ix de la mar amb parets escarpades de 200 o 300 metres)... Vam acabar tornant a Eivissa, a Dalt Vila, on, privilegiadament, dormíem en un carrer que podria ser de la part vella de Fondeguilla o d'Aín. Tants quilòmetres i nou hores després de marxar tornàvem a casa.

Una nit de descans i el divendres tornàvem a la realitat. No podríem sentar-nos en la bici per uns dies, però la visita va compensar enormement la pena.

PD: Els eivissencs conduïxen FATAL. Aneu amb compte.