dilluns, 4 d’octubre del 2010

Canal del Garbí


Equip: No-res. Precaució, en especial dies plujosos o si el barranc porta aigua.
Duració: Dues hores tranquil·les, comptant la parada del cim.
Dificultat: Fàcil




Fa una estona que he tornat del Garbí. Famós en la zona de València per les vistes que ofereix sobre la ciutat de València i l'Horta però pel qual no havia sentit massa curiositat mai. De xicotet és prou probable que m'haguera passat alguna volta, però no m'enrecordava en absolut. A més (pel que anàvem), la ruta seria per la canal. Un itinerari que segons les indicacions tenia certa dificultat tècnica, però que hem superat amb escreix en una agradable ascensió d'uns tres quarts d'hora, la meitat dels quals ha transcorregut trepant per la canal, en ocasions ajudant-nos per les cadenes que hi ha (algunes necessàries d'un recanvi com més aviat millor).

És el cas que hui tenia en ment agafar la bici, però finalment Guillem m'ha comentat de pujar per esta via i amb l'arròs a la cubana acabat d'engolir, només eixir de la faena, hem fet cap a la xicoteta població de Segart, en el Camp de Morvedre. Per arribar hem agafat l'A-7 cap a València i hem eixit en direcció Sagunt-Terol, agafant el camí de Terol no hem arribat a incorporar-nos a l'autovia Mudèjar, perquè abans hem pres direcció a Segart. Un cop aparcat el cotxe al poble una mica de camí desfet per la carretera fins agafar la presa de la senda de la canal.

Els primers vint minuts han estat d'aproximació (suau, eixíem de 154, crec, i el cim és a quasi 600) i després ha començat la diversió. Tots i cadascun dels passos amb certa dificultat tenen una cadena i no resulta perillós, malgrat algun pas exposat que la cadena i la relativa facilitat de la canal fan oblidar malgrat els cinc o sis metres de caiguda.

La resta del camí, trepar, alguna cadena més i diversió segura. Com a nota curiosa, un cop a dalt hi ha una caseta on deixar escrit qui hi ha estat allà (Guillem i Vicent vingueren ací en agost, un dia plujós que augmentà la dificulat exponencialment) on hem trobat un registre de visites de VAERSA amb suggerències de millora i impressions. Dissortadament tot el llibre estava ple, així que no hem deixat petjada del nostre pas per estes terres.

Un cop a dalt paga la pena apropar-se al mirador natural del Garbí, des d'unes roques que cauen en un cingle podem observar des de la Serra d'Espadà, i més enllà les Agulles de Santa Àgueda, fins a les Columbretes, la ciutat de València o la Marina al sud llunyà.

La baixada l'hem feta per una senda que ens ha deixat de nou al poble de Segart, però no per la mateixa canal. Hem fet una mica de camí direcció oest i en la bifurcació hem pres la direcció sud (compte perquè hi ha alguna fita que ens pot despistar). Mal estat de la senda (totalment deixada, la vegetació se la menja), que baixa recta al principi amb una forta erosió que fa extremar precaucions per evitar caigudes. Al final la senda pren per fi camí lògic, continuant les restes d'un antic camí perdut fa dècades i per on hem pogut baixar corrent fins al poble.



dilluns, 27 de setembre del 2010

Penyagolosa

Data: inicis d'agost

Sembla que ens fem grans i ja no només toquen sopars de classe. Este estiu uns companys de classe (a dir veritat, antics companys perquè ja fa... 2 anys que vam acabar!) i jo vam organitzar una eixida al Penyagolosa, que incloïa passar un parell de dies a la zona d'acampada (bastant buida de gent i d'insoportables per ser agost), unes visites a bars de Vistabella i una ascensió al pic.



Poca cosa que contar quant a l'ascensió per aquella gent que ja ha pujat al pic. Resulta especialment lleugera i tranquil·la, no té cap lloc de cert perill ni tampoc cap dificultat física (per la senda, evidentment no parle de la via del tallat). És extremadament fàcil. Després d'una nit llarga als pubs de Vistabella ens vam aixecar a una hora generosa. Un cop fet un mosse
t a mode de desdejuni partíem cap a les 10:00 des de la zona d'acampada pròxima al monestir de Sant Joan. Uns quaranta cinc minuts de pista ens apropa a la senda des d'on en vora mitja hora, passant primer per un refugi destrossat per la mala fe d'alguns, fem el cim.






En el cim el paisatge de sempre (realment sempre he cregut que aquest pic crida més l'atenció per la seua altura respecte dels altres valencians que no per les vistes que ofereix) i una lamentable constatació: els cims fàcilment accessibles i/o famosos es plenen d'indesitjables, com ara els que van trencar els taulellets indicatius del cim del pic. Feta la foto corresponent i amb poques paraules mediades amb l'empleada de TRAGSA que treballa al cim (supose que estarà prou farta de vore esmorzars de gent) vam tirar cap avall mirant de respectar el camí que pateix una forta erosió (les múltiples dreceres suposen un problema i els agents de conservació del territori han tractat de corregir els vicis de la gent al baixar tapant les dreceres amb fusta i pedres).






dissabte, 25 de setembre del 2010

Els inicis en l'espeologia. Cova Cirà (Montán)

Lloc: Cova Cirá. Montán (Alt Palància, País Valencià).
Integrants: Guillem, Mario, Jordi
Equip: Mono (opcional, per no embrutar-se tant), arnesos d'escalada, mosquetons, dues cordes i material d'escalada.

Al final m'he decidit a escriure un blog per deixar constància dels meus passejos de cabra pel terme i similars. Com que ha sigut un estiu força profitós en l'aspecte lúdico-esportiu tinc prou material d'excursions de juliol, agost i setembre per a penjar. Amb tot, encara he de perfeccionar el meu nivell com a fotògraf i enrecordar-me més voltes de carregar la càmera a la motxilla.
La primera entrada se la dedique a un dia que fou força especial per a mi, en companyia de Guillem, expert en setanta mil esports, i de Mario, que també gaudeix d'una forma física excel·lent fruit de la seua preparació per la marató, ens dirigiem cap a la gola del llop. Mario i jo debutaríem en el món de l'espeologia en la cova Cirá de Montán, a l'Alt Palància. La data era finals de juliol, partíem de la Vall cap a les 8:00. Arribàrem a Montán en vora tres quarts, i accedim fins a la cova per una pista només practicable per 4x4 en l'últim tram. En cas de portar un turisme podem apropar-nos però caldria fer el darrer mig quilòmetre aproximadament a peu, un mig quilòmetre amb costera amunt i amb tot el material, pesat, necessari darrere. Un cop arribats a la boca de la Cova Cirá (eixamplada artificialment per una prospecció minera que tan sols ha desfigurat els primers cent metres de la cova) ens preparem amb els arnesos i els monos (per evitar embrutar-nos de fang excessivament) que ens deixa Guillem.



Fem els primers cent metres, plans, i arribem a la primera complicació. Una xicoteta pujada, de vora metre i escaig, resulta especialment difícil atés el caràcter argilós i humit de la roca. Guillem riu mentre Mario i jo ho solventem com podem. Tot seguit arriba el vertader problema. Una pared de vora cinc metres i mig (que ha ajudat a la conservació més pura de l'interior de la cavitat) és el següent obstacle. Algú ha despenjat la corda fixa, i ascendir es planteja com un enorme problema. Guillem s'obri pas a través d'una escletxa a una xicoteta i esvarosa plataforma interior, des d'on hàbil i àgilment ascendeix amb passos decidits i ferms sobre la roca extremadament pulida fins agafar la cadena metàl·lica que l'ajuda a propulsar-se a la part de dalt. Des de sota, els altres l'observem bocabadats. La roca és extremadament difícil de trepar.



Amb el nostre company dalt comença el muntatge de la corda per la qual ascendirem. L'assegura a les anelles fixes en la roca i un cop tot queda clar baixa per pujar amb nosaltres. Serà el meu debut també a l'escalada, si bé serà una escalada sobre la corda mateixa. Fins agafar-li el "tranquillo" val a dir que em va costar una mica agafar-me, donant peu a situacions còmiques que omplien la cavitat amb el so dels nostres somriures, emocionats per una banda i neguitosos per l'altra davant la passa que anavem a realitzar a l'entrar per primera volta al món salvatge de les profunditats sense llum. Un cop amunt, Mario puja la corda amb el moviment (una espècie d'abdominals) que calia fer per anar guanyant pam a pam altura.




Un cop dins la cavitat ens sentim corpresos per l'espectacle que se'ns ofereix. Al moment hi ha la següent (i única junt a l'escalada inicial) dificultat. Hem de baixar per una escletxa de vora quatre metres que té força costera cap avall. Amb l'esquena contra el terra i els peus i les cames contra el sostre ens aguantem mentre cobrim els aproximadament quatre metres de baixada. Un cop dins, caminem per terrenys argilosos per unes roques extraordinàriament pulides i entre galeries que s'obrin formant majestuoses sales de tant en tant.



En una d'elles, una mena de cascada petrificada humida i pulida és la nostra ruta, camí que després desfaré com llençant-me per un tobogan mentre els meus companys baixem amb precaució vora la pared lateral.
S'ha d'anar un cop dins amb compte amb els passos perillosos que hi sorgeixen. Un forat eixamplat artificialment (a tot estirar cap un home sense sobrepés) per tal d'examinar una galeria subterrània i algun pas perillós que amb precaució (el terra és molt esvarós) i amb cadenes de ferro clavades en la pared se supera.



Arribats al final de la cova fem una "rotonda" introduint-nos per una obertura per on hem de passar gitats i ens fem la pertinent foto final (està a l'altra càmera que duiem, per això no l'he pujada encara). Tornem cap avall després de gaudir durant uns pocs instants de l'obscuritat absoluta a l'apagar les nostres llanternes.
Pugem l'escletxa de quatre metres sense força dificultats (ara em vaig sentir realment còmode, pujant ràpid com una aranya), i baixem la pared de vora sis metres de l'inici fent un ràppel que planteja moltes menys dificultats que l'ascensió inicial. Veiem la llum del dia al fons del túnel i ens dirigim cap a ella. Ha estat una experiència fantàstica i que de segur repetiré.


dimarts, 3 d’agost del 2010

Un objectiu difícil

Enguany ha estat un any, en certa manera, diferent. Amb l'excusa d'estudiar les oposicions m'he dedicat a la malcriança total i absoluta del meu cos. Abandonant tota pràctica esportiva arriba l'estiu i descobrisc que és cert allò que cal "mens sana in corpore sano". Dubtant de si vaig arribar a assolir la "mens sana" em queda clar que quede lluny del "corpore sano".

Per primer cop en anys m'he posat una meta a veure si així m'anime i faig alguna coseta. I trobe que pot ser una bona solució vindre a escriure al blog de les aventuretes i historietes que faig. Així que aniré comentant allò més interessant que em dedique a fer.

Segurament era massa temps sense escriure un blog propi i ho trobava a faltar. Tot són excuses...