dilluns, 27 de setembre de 2010

Penyagolosa

Data: inicis d'agost

Sembla que ens fem grans i ja no només toquen sopars de classe. Este estiu uns companys de classe (a dir veritat, antics companys perquè ja fa... 2 anys que vam acabar!) i jo vam organitzar una eixida al Penyagolosa, que incloïa passar un parell de dies a la zona d'acampada (bastant buida de gent i d'insoportables per ser agost), unes visites a bars de Vistabella i una ascensió al pic.



Poca cosa que contar quant a l'ascensió per aquella gent que ja ha pujat al pic. Resulta especialment lleugera i tranquil·la, no té cap lloc de cert perill ni tampoc cap dificultat física (per la senda, evidentment no parle de la via del tallat). És extremadament fàcil. Després d'una nit llarga als pubs de Vistabella ens vam aixecar a una hora generosa. Un cop fet un mosse
t a mode de desdejuni partíem cap a les 10:00 des de la zona d'acampada pròxima al monestir de Sant Joan. Uns quaranta cinc minuts de pista ens apropa a la senda des d'on en vora mitja hora, passant primer per un refugi destrossat per la mala fe d'alguns, fem el cim.






En el cim el paisatge de sempre (realment sempre he cregut que aquest pic crida més l'atenció per la seua altura respecte dels altres valencians que no per les vistes que ofereix) i una lamentable constatació: els cims fàcilment accessibles i/o famosos es plenen d'indesitjables, com ara els que van trencar els taulellets indicatius del cim del pic. Feta la foto corresponent i amb poques paraules mediades amb l'empleada de TRAGSA que treballa al cim (supose que estarà prou farta de vore esmorzars de gent) vam tirar cap avall mirant de respectar el camí que pateix una forta erosió (les múltiples dreceres suposen un problema i els agents de conservació del territori han tractat de corregir els vicis de la gent al baixar tapant les dreceres amb fusta i pedres).






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada