dissabte, 25 de setembre de 2010

Els inicis en l'espeologia. Cova Cirà (Montán)

Lloc: Cova Cirá. Montán (Alt Palància, País Valencià).
Integrants: Guillem, Mario, Jordi
Equip: Mono (opcional, per no embrutar-se tant), arnesos d'escalada, mosquetons, dues cordes i material d'escalada.

Al final m'he decidit a escriure un blog per deixar constància dels meus passejos de cabra pel terme i similars. Com que ha sigut un estiu força profitós en l'aspecte lúdico-esportiu tinc prou material d'excursions de juliol, agost i setembre per a penjar. Amb tot, encara he de perfeccionar el meu nivell com a fotògraf i enrecordar-me més voltes de carregar la càmera a la motxilla.
La primera entrada se la dedique a un dia que fou força especial per a mi, en companyia de Guillem, expert en setanta mil esports, i de Mario, que també gaudeix d'una forma física excel·lent fruit de la seua preparació per la marató, ens dirigiem cap a la gola del llop. Mario i jo debutaríem en el món de l'espeologia en la cova Cirá de Montán, a l'Alt Palància. La data era finals de juliol, partíem de la Vall cap a les 8:00. Arribàrem a Montán en vora tres quarts, i accedim fins a la cova per una pista només practicable per 4x4 en l'últim tram. En cas de portar un turisme podem apropar-nos però caldria fer el darrer mig quilòmetre aproximadament a peu, un mig quilòmetre amb costera amunt i amb tot el material, pesat, necessari darrere. Un cop arribats a la boca de la Cova Cirá (eixamplada artificialment per una prospecció minera que tan sols ha desfigurat els primers cent metres de la cova) ens preparem amb els arnesos i els monos (per evitar embrutar-nos de fang excessivament) que ens deixa Guillem.



Fem els primers cent metres, plans, i arribem a la primera complicació. Una xicoteta pujada, de vora metre i escaig, resulta especialment difícil atés el caràcter argilós i humit de la roca. Guillem riu mentre Mario i jo ho solventem com podem. Tot seguit arriba el vertader problema. Una pared de vora cinc metres i mig (que ha ajudat a la conservació més pura de l'interior de la cavitat) és el següent obstacle. Algú ha despenjat la corda fixa, i ascendir es planteja com un enorme problema. Guillem s'obri pas a través d'una escletxa a una xicoteta i esvarosa plataforma interior, des d'on hàbil i àgilment ascendeix amb passos decidits i ferms sobre la roca extremadament pulida fins agafar la cadena metàl·lica que l'ajuda a propulsar-se a la part de dalt. Des de sota, els altres l'observem bocabadats. La roca és extremadament difícil de trepar.



Amb el nostre company dalt comença el muntatge de la corda per la qual ascendirem. L'assegura a les anelles fixes en la roca i un cop tot queda clar baixa per pujar amb nosaltres. Serà el meu debut també a l'escalada, si bé serà una escalada sobre la corda mateixa. Fins agafar-li el "tranquillo" val a dir que em va costar una mica agafar-me, donant peu a situacions còmiques que omplien la cavitat amb el so dels nostres somriures, emocionats per una banda i neguitosos per l'altra davant la passa que anavem a realitzar a l'entrar per primera volta al món salvatge de les profunditats sense llum. Un cop amunt, Mario puja la corda amb el moviment (una espècie d'abdominals) que calia fer per anar guanyant pam a pam altura.




Un cop dins la cavitat ens sentim corpresos per l'espectacle que se'ns ofereix. Al moment hi ha la següent (i única junt a l'escalada inicial) dificultat. Hem de baixar per una escletxa de vora quatre metres que té força costera cap avall. Amb l'esquena contra el terra i els peus i les cames contra el sostre ens aguantem mentre cobrim els aproximadament quatre metres de baixada. Un cop dins, caminem per terrenys argilosos per unes roques extraordinàriament pulides i entre galeries que s'obrin formant majestuoses sales de tant en tant.



En una d'elles, una mena de cascada petrificada humida i pulida és la nostra ruta, camí que després desfaré com llençant-me per un tobogan mentre els meus companys baixem amb precaució vora la pared lateral.
S'ha d'anar un cop dins amb compte amb els passos perillosos que hi sorgeixen. Un forat eixamplat artificialment (a tot estirar cap un home sense sobrepés) per tal d'examinar una galeria subterrània i algun pas perillós que amb precaució (el terra és molt esvarós) i amb cadenes de ferro clavades en la pared se supera.



Arribats al final de la cova fem una "rotonda" introduint-nos per una obertura per on hem de passar gitats i ens fem la pertinent foto final (està a l'altra càmera que duiem, per això no l'he pujada encara). Tornem cap avall després de gaudir durant uns pocs instants de l'obscuritat absoluta a l'apagar les nostres llanternes.
Pugem l'escletxa de quatre metres sense força dificultats (ara em vaig sentir realment còmode, pujant ràpid com una aranya), i baixem la pared de vora sis metres de l'inici fent un ràppel que planteja moltes menys dificultats que l'ascensió inicial. Veiem la llum del dia al fons del túnel i ens dirigim cap a ella. Ha estat una experiència fantàstica i que de segur repetiré.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada