Pico Viejo del Teide (3135)

A principis del passat mes d'agost vaig ascendir en solitari al Pico Viejo del Teide, una muntanya diferent a totes les que havia xafat anteriorment i tota una experiència. Val a dir que l'illa de Tenerife, tenint uns recursos naturals al·lucinants, sembla un poc aliena a la pràctica del muntanyisme sobre les seues fràgils roques. Vaig anar buscant mapes d'Alpina de la zona a diversos establiments i em miraren com un marcià, diguent-me que mai els havien demanat això.

Em trobava en la zona nord de l'illa, prop de Tenerife ciutat i la Orotova. Vaig alçar-me a les 6:30 i poc abans de les 7:00 AM començava la carretera TF-21 que m'havia de portar al Parc Nacional del Teide. Vaig pujar a soles a aquelles hores, i el dia estava encara ras (al baixar no, s'acomulen els núvols contra el massís i solen haver vesprades nuvolades). Després de més d'una hora de cotxe (impressionant quan desapareixen els pins i vas pel pla que jau als peus del Teide) vaig arribar a la zona on està el telefèric. Glaça la sang una aberració com eixa. El deixe enrere i aparque el cotxe just en la bifurcació entre la TF-38 i la TF-21, anomenat cruce Boca Tauce. Ací hi ha l'erupció més recent del volcà, de 1798, que donà origen a Las Narices del Teide, per on passaré després. Per l'orografia del terreny és complicat aparcar. Jo aparque a quasi un km d'on comença el camí i faig vora carretera un tram. Seguisc la TF-38 uns centenars de metres i a ma dretà ix la senda que vaig a agafar.

Val a dir que no hi ha massa ressenyes del pic a internet i les que hi ha estan mal, dient que és una ascensió complicada. El pic no és difícil. Gens. A no ser que no hages pujat muntanyes més altes que un castell d'arena a la platja (com li pot haver passat a algun turista despistat). 

Deixat el cotxe aparcat i sense res a vista (hi ha robatoris freqüents i és una zona bastant solitària fins que arriben els busos de turistes. És important agafar molta aigua. Jo portava 4'5 litres de líquid i en vaig consumir 4. Fa una calor considerable i no hi ha absolutament cap font per beure. El líquid que cau a terra s'esgola com sobre una esponja. 

Hi ha uns sis quilòmetres més o menys plans fins que comença l'acció, això sí, per l'orografia del terreny és inviable eixir-se'n del camí. Pico Viejo i Teide s'alcen sobre on em trobe ara més d'un miler de metres (deixem el cotxe a uns 1700 m.), però la falta de referents fa que pareguen la Muntanyeta de la Patà d'El Puig.

Bruma sobre lava

El sol va desfent la bruma. Pics que queden al N, i que ultrapassen els 2000 m. Les seues crestes salvatges i la roca increïblement fràgil les converteixen en reptes que poden emportar-se la vida. 

Quasi em trobe el Curiosity. Quan el camí es convertix en senda cal extremar la precaució. Al principi és relativament fàcil perdre's i no és recomanable anar camp a través per estos terrenys. Les roques enormes es trenquen, es mouen... Millor no eixir del camí. Poc després de l'inici confús la senda ja és clara però continuen havent molt poques fites, cal anar amb compte.

El punt clau de l'ascensió, passar per l'arena volcànica de 1798 és desesperant. Hi ha molta inclinació, res a envejar als Pirineus, i sobre este terreny per cada tres passos retrocedixes dos. El peu es clava fins prou més amunt del turmell. Recomanables botes i fins i tot polaines. Amb esportives es pot pujar, però fou un suplici. Si ú està acostumat a caminar per la muntanya ho superarà, però no és una muntanya que recomanaria com a primer ascens seriós per este desesperant tram. Això sí, la baixada per esta zona és una diversió total, quan vols frenar deixes anar el pes i et quedes clavat. 

Superada la zona fotuda, tot el camí fet. Als peus de les muntanyes del fons he deixat el cotxe. Porte uns 1000 m. de pujada acomulada. Ací ja està tot fet. 

Cràter de las Narices del Teide. Impressionant.

Seguim amunt, cada volta el pla és més xicotet.

Impressionant cràter de Pico Viejo. Quasi 1km de circumferència. 

Magnífic espectacle

Fita cimera.

Foto a la fita.

El Teide s'alça uns sis-cents metres més amunt. És un insult que per culpa de la limitació provocada pel telefèric qui puja caminant no pot accedir a no ser que tinga el permís (cal mirar-lo amb molta antelació). Haguera continuat i un guarda m'haguera frenat els passos, i no conta ni que sigues federat ni haver pujat a peu. Denigrant. Tan de bo el tanquen. No li vaig fer fotos però quina aberració.

Així em vaig quedar. La baixada fou més fàcil que l'ascensió al fer la part de l'arena cara avall. Això sí, em vaig recolzar en una pedra per traure'm una sabata i la pedra (gran com un silló) va començar a moure's amb mi cap avall. Vaig saltar i va rodar avall. No vaig trobar-me a ningú en les 8 hores (1 hora de parada en cim) que vaig caminar. El sol trencava pedres. Si ho feu porteu molt de líquid.

Al baixar per la carretera sorpresa. Boira molt espesa i pluja sobre els hotels de la costa. Mentre, a la falda del Teide els fardatxos prenien el sol. 

Retorn a la muntanya sagrada

Va apropar-se quasi volant, levitant. Des de darrere la darrera massa boscosa anunciava el punt més alt. Un, dos, tres. Hi ha tres. I aleshores quasi volava, i tocava el romer i les mans encara li feien olor d'espàrregs fins i de pell suada. Acariciava les plantes lentament, com el viatger que se sent estranger i fora de lloc en un terra sagrada. I sacrílegament alhora de manera sacra va agafar tres flors i féu un xicotet ram.

I la senda ja s'aplanava i es veia Almenara i la mar, les llums de la pista encenent-se, la ciutat omplint de neons la nit. I llavors el sol a l'esquena i el ram de flors dalt de piló, i el toca suaument com qui toca una amant dormida. I se sent més alt que en pics més alts. I es mira les cames. I tot és silenci al seu voltant però ell crida "gràcies". I mira des del penya-segat el que es dibuixa allà baix. Els dos nous tallafocs serpentejant. Es fa tard i és hora de marxar. Marxa i no mira enrere per nostàlgia o per afany. Tant fa. Pipa sempre està.

Reflexions entorn a una pedra

No fa molt vaig tindre l'oportunitat d'escoltar una conferència de l'acadèmic i multipremiat escriptor basc Bernardo Atxaga. A més vaig tindre ocasió de conéixer al que és l'autor més important de la literatura en basc. Són les coses bones de la meua feina. A l'escoltar-lo se m'activà una idea al cap que feia que em rondava, una idea que hui ha tornat a mi quan estava al costat del riu entre Fondeguilla i la Vall. 

Hui he anat a donar una volta per Pipa amb el gran Vicent. No conec a ningú que alterne picos de forma alts amb desastres absoluts com ell. Certament em recorda a mi però és prou més extrem en ambdós casos. A banda de desemboirar-se, maleir els nostres polítics i tota esta situació, com és normal, anar a la muntanya sempre em relaxa. Està tan verda ara! No sembla la Vall, de veritat. El cas és que a 100 metres del cim hem decidit no pujar i baixar pel que es diu les cordes, i per cert hi ha una roca enorme en la zona del bosc a punt de caure. Si passeu no vos recolzeu en ell. Bé, que no hem pujat dalt perquè se'ns feia de nit. A nivell esportiu m'ha agradat, no ha sigut molt físic ja que anàvem com si fórem alpinistes als últims passos d'una arista cap al cim però ha sigut molt bo pel meu maltret turmell que ha fet un magnífic exercici.

Com vos deia he pensat entorn a una pedra. En el riu he vist una pedra i he pensat en la d'aigua que ha vist passar per a fer-se tota redona. He pensat, com deia Marlow a l'inici d'El cor de les tenebres, que també este ha sigut el lloc més salvatge del món. La galera romana atracada a les marismes entre Xilxes i Almenara i la columna de soldats caminant per una vall entre mirades estranyes i amenaçants. La columna de soldats vora el riu i el poble íber mirant des de dalt. Alguna cosa així. L'altre dia pensava en una pedra de Garrut, d'eixes meravelloses calçades romanes que estan encara conservades. Eixa pedra que ha vist passar romans, moros, catalans i aragonesos, valencians. Segles i segles anant a llaurar al tros. Anant al poble veí. 

Eixa pedra que està al·lucinant els darrers 20 anys amb un seguit d'homes i dones suats i corrent, vestint malles curtes, amb samarreta de colors vius i esportives d'últim disseny. Presos del temps que els apreta el canell (munyica) i amb ulleres de sol. Les pedres deuen estar al·lucinant. 

Si una nit d'hivern un viatger...

Si una nit d'hivern un viatger comença a córrer mesos després què pot passar? El títol de l'entrada és el d'una novel·la, boníssima, d'Italo Calvino. Una novel·la que al cap i a la fi va sobre una persecució d'un somni. El que fem tots constantment a les nostres vides (Paulo Coelho mitjançant) amb més o menys fortuna.

El 2 de novembre, tot just el dia després d'una jornada d'espeologia preciosa (sobretot per poder-te ficar per llocs que amb cinc quilos més no podia) em vaig fer un gran esquinç jugant a futbet (un partit que no havia de jugar, certament), per a més inri, fent de porter. Això sí, vam guanyar.

Ha sigut l'esquinç més descomunal que he tingut (una setmana sense poder ni que fóra recolzar el peu, dos mesos d'impossibilitat de trotar). A poc a poc he aprés coses i ara ja sembla que per fi això ha remés. Encara queden les molèsties que ja marxen a poc a poc. Per això hui m'he decidit a eixir a córrer. També m'he decidit perquè ho necessite. Darrerament porte una vida sense un respir. Entre les hores de feina a la feina i les hores de feina a casa literalment treballe de sol a sol. D'alguna manera m'he d'obligar a fer una mica d'esport. Necessite eixes meravelloses endocrines per poder vore i apreciar la bellesa d'una nit d'estels, d'una posta de sol, del dia naixent damunt la mar. 

I què m'he trobat? Doncs segurament (i sóc especialista en arrancades d'uns mesos i parades d'altres) que estic en el pitjor estat de forma de la meua vida. Hui duia 4 mesos i mig allunyat de l'esport, i això se li ha sumat un "constipat" que m'ha durat un mes i m'ha destrossat els pulmons. En fi. De moment no em vull marcar un objectiu però sé que el necessitaré. Vaig a intentar avorrir per ací amb les meues ventures i desventures a vore on arribem. 

Que quede constància des d'on ixim. 

Però, per a cabut jo. Això que tramontate stelle, all'alba vincerò!

Neteja galeries inferiors Cova de Cirat

El passat mes vam fer una visiteta, de nou, a la Cova de Cirat, però esta volta vam baixar a les galeries inferiors. La cosa ja no era un passeig tranquil, es complicava una mica amb alguns passos inferiors i a més anàvem amb un propòsit, netejar la cova de tot el fem que puguèrem.

Vam entrar dins la cavitat a les 11:00 am, d'un dia que amenaçava de ploure i al dia després d'una nit plujosa. Al no haver cap corrent d'aigua activa dins vam entrar igualment, però l'escenari era molt més humit que no l'altra volta que vaig entrar. 

 Alguns desaprensius havien instal·lat unes cadenes de ferro en diversos passos. A voltes una cadena pot estar justificada, però en una cova tan fàcil com les galeries superiors de Cirat no té cap sentit la quantitat de cadenes que algú havia instal·lat. Açò embruta la natura, desnaturalitza les coves. Si algú no és capaç de progressar per una cova com Cirat el que ha de fer és anar-se'n a sa casa i estalviar-se qualsevol ensurt ell mateix o la despesa del rescat que paguem entre tots. No té sentit col·locar cadenes en un lloc així. 

 Un altre tema a destacar són les làmpares de carbur. Abans era l'única font de llum fiable en una cova. Hui en dia, en el món digital i electrònic els leds són una alternativa més barata i eficient. Així i tot, s'entén que algú, portat pel romanticisme, encara puguera apostar pels carburs però el que no s'entén és la quantitat de restes que s'hi troben a la cova. Cal ser conscient que tota brutícia que generem ens l'hem d'emportar a casa. I això en una cova inclou també restes de menjar, perquè la poca presència de vida fa que el menjar que puguem tirar es quede mesos o anys en una cova. 

 Doncs bé, després de progressar prou bé per la cova (que lluny queda la primera visita fa quasi un any ací mateix) vam arribar al punt de descens cap a les galeries inferiors. Una reunió i cap avall. Ací s'atravessava el pas més estret de la cova, hi ha un forat per on amb dificultats t'entra tot el cos. Passat això, es continua descendint fins arribar a un nou descens de tres o quatre metres. Ací la cova es bifurca. Agafem el camí de l'esquerra per arribar a la zona més profunda de la cova. Després de passar una zona extremadament argilosa arribem a una xicoteta pujada de 4 o 5 metres que es fan enormement difícils per la humitat de la zona. Un cop amunt dos companys comproven que una de les xapes de la reunió que ens baixarà a la zona més profunda de la cova està en males condicions, així que martell i spit i instal·len una nova xapa. Amb la reunió ja segura muntem cordes i baixem per una espècie de túnel bastant inclinat, que semblava totalment esfèric. Allà, a 87 metres de profunditat hi havia unes quantes formacions de cristall blanc precioses. 

Tot seguit continuem cap amunt. Remuntem el túnel, amb un últim pas d'uns quatre metres sobre la corda que culminen en una espècie d'arista tremendament afilada (ací ja passa prou trobar-te coses així). Una cama a coda costat de l'arista es planteja com un problema per a la meua capacitat reproductiva, així que m'assegure amb el cap d'anclatge a la reunió i em quede allà tombat cap a l'altra pendent esperant a l'últim company. Els altres dos ja avancen cap endavant. 

 La pujada és més pesada pel fem que arrepleguem: restes de carbur, dues mangueres utilitzades en algun drenatge, botelles de plàstic... Quan tornem a la bifurcació prenem l'altre camí. Unes galeries senzilles i un pas de 5 o 6 metres a pujar fent oposició, facilet també. Parem i dinem. Són les 17:00. Ací les hores passen molt ràpid. 

 Ens dividim i un company i jo continuem netejant la cova, sobretot de carburs, mentre que els altres retiren les cadenes innecessàries. Al cap d'una estona remuntem fins a la reunió (jo vaig viure un moment 127 hores en el pas estret, al quedar-me enganxat a l'altura de... mmm.... Una part del meu cos que no estava disposat a tallar-me), després d'això continuem endavant i arribem a l'escaló inicial de la cova. Allà deixem la ferralla retirada junt a una nota, bilingüe perquè estem en territori castellanoparlant, on demanem que no es torne a embrutar així el nostre entorn i de la importància de no modificar allò que la natura ens dóna amb suports innecessaris. 

 Bruts de fang i cansats a les 19:00 veiem el sol de nou. Vaig causar sensació amb la meua cara plena de fang, però en la sala argilosa em vaig rascar dues voltes i ja vaig ser conscient que donava igual, i que, de fet, hi havia gent que pagava per ficar-se fang a la cara tret de vés a saber on, i aquell meu provenia d'un paratge bastant inalterat. 

 I amb pressa i prou torrat vaig fer cap a la Vall, i d'allà a Castelló, a vore Els Amics de les Arts com bonament vaig poder resistir.

Les fotos que vaig fer jo estan ací

Eivissa en btt

Aprofitant la setmana de la Magdalena vaig fer una visiteta a Eivissa (i ja en van unes quantes...). Sense dubtes, la més saludable que he fet mai. En companyia de l'incansable Guillem vaig recórrer la meitat sud de l'illa, amb l'aventatge que una molt bona amiga meua es troba treballant allà i teniem l'allotjament de bades. Els nostres "cavalls de ferro" ens van portar a llocs al·lucinants, on la muntanya i el bosc tocaven la mar, però també ens van portar per llocs on ens vam indignar amb com l'home destrueix sense més tot allò que pot i urbanitza per tot arreu. Igual que no entenc que una pared on escalar estiga en la finca d'algú i eixe algú et puga prohibir escalar allà, tampoc entenc, com vam vore en Eivissa, que a meitat de bosc i sense més avís aparega una tanca que t'impedeix el pas.

El viatge el vam fer amb vaixell, única manera de portar les nostres bicis. El vaixell és més car que l'avió (ara hi ha Ryanair des de València) i molt més lent, però també és (així m'autoconvencia jo) més romàntic. Surcant les aigües com els exploradors de fa centúries, només que a 37 nusos i aguantant aberracions com "Noche loca" o "Noche en el Museo... 2" (potser la part més dura del viatge).

Per agafar el vaixell vam fer amb tren els trams Almenara- València i València- Gandia. De Gandia a Dénia hi havia quasi 40 quilòmetres que ens van servir per comprendre perquè les bicis porten alforges i els ciclistes no porten una motxilla de 40 litres. 

El primer dia a Eivissa fou de "relax". Cal tenir en compte que veniem de fer la Volta al terme per relleus el diumenge i dilluns havíem fet Gandia-Dénia. Uns 40 quilòmetres ens permetien vore la zona sud, amb Ses Salines com a lloc més pintoresc. També vam vore unes quantes torres, algunes cales alucinants on arribaves amb la bici (només per això ja val la pena el viatge), moltes sargantanes (diferents de les d'ací, molt boniques i prou grandetes) i alguns banyistes despilotats que no esperaven que dos tipets amb malles i casc assomaren des de dalt amb la càmera de fotos en mà.

Per la vesprada vam visitar la zona d'Es Portitxol, al nord de l'illa. Impressionants tallats acabaven en la mar. Vam baixar vora mar i una espècie de cresta, com les dels Pirineus, s'endinsava mar endins, tallats de dos-cents o més metres queien a plom sobre la mar, formacions poroses en les parets, al·lucinant (i molta costera cara avall i després cara amunt). Hi havia una zona de difícil accés equipat com ferrata, però no duiem arnés i ens vam quedar amb les ganes.

El segon dia fou de visita turística. Si aneu a Eivissa el que heu de fer és visitar el casc antic, anomenat Dalt Vila, i oblidar-vos de Pachá i coses així (són discoteques totalment normals, i caríssimes, caríssimes, caríssssssssssssssimes). Dalt Vila és una passada. És un recinte renaixentista (XVI més o menys) fet sobre una base medieval i islàmica que a voltes se veu. Les muralles són al·lucinants. Pareix impossible conquistar eixa ciutat. Es pot recórrer tot per dalt i està ple de panells explicatius, una passada. El que és al·lucinant és que dalt de tot de la ciutat, amb la seua pose medieval, estan fent... UN HOTEL! És una vergonya. No només destruïm el patrimoni natural, també destruïm el patrimoni històric. La gent no aprén dels errors del passat, ni dels del present (o mireu resultat d'urnes cada quatre anys...).

El tercer dia fou el "millor". Quasi 80 quilòmetres de bici ("La ruta Eivissa extrem és massa llarga, 58 km, uf, això serà mortal, l'acurtarem": ens vam desviar prou, i no la vam acurtar justament). Mortal. Recorreguèrem bona part del sud de l'illa. Primer recorreguent la zona interior: verdor enorme als prats (res a vore amb "lo nostre"), boscos grans, un gos solt gran i amb molta mala bava i que va traure el millor de mi com a ciclista (fora de la senda i per dins del bosc [per cert, Guillem va comprovar tècniques de l'encantador de perros i sí: estar-se quiet i mirar-lo funciona]), una pista dura, a l'estil de l'Anoueret, i una baixada on els frens no donaven prou de si. En Sant Antoni començàrem el més dur per mi de la ruta. Aci les muntanyes tenen uns dos-cents metres, però puges amunt i baixes a cota 0... Així una estona! Després d'hores amb la bici, recompensades per l'interior rural, cabres, caca de vaca, titots, oques, miradors increïbles, l'illa d'Es Vedrà (enorme penya que ix de la mar amb parets escarpades de 200 o 300 metres)... Vam acabar tornant a Eivissa, a Dalt Vila, on, privilegiadament, dormíem en un carrer que podria ser de la part vella de Fondeguilla o d'Aín. Tants quilòmetres i nou hores després de marxar tornàvem a casa. 

Una nit de descans i el divendres tornàvem a la realitat. No podríem sentar-nos en la bici per uns dies, però la visita va compensar enormement la pena.

PD: Els eivissencs conduïxen FATAL. Aneu amb compte.

Bye, Dénia

Adéuuuu

platges

platges i bosc

"Cresta" en Es Portitxol

Amb dos collons, dalt de tota la ciutat medieval un hotel

Se va a enterar la grua!

Interior

Wait!

Postal eivissenca

Es Vedrà des del vaixell

Interior de l'illa

Aquí yace JJ, que falleció en Eivissa, a la edad de 25 años y sin recibir los sagrados sacramentos

Es Portitxol

Prop d'Es Vedrà

Des de la porta de casa

Des de la Vall a la bassa de la Devesa de Soneja

El divendres passat vaig fer una visita, amb companyia, com és millor anar a la muntanya, a la bassa de la Dehesa de Soneja. Per error se sol considerar esta bassa propietat de Xòvar o d'Assuèvar (lluny de la mala fe que porta a considerar la Nevera de Fondeguilla com a de Xòvar i viceversa), però està dins el terme de Soneja (per cert, que es perd, però en la parla dels nostres vells: Soneixa). Com podeu observar per este fragment tret de la web de Soneixa estan prou orgullosos d'ella:

La Dehesa es el lugar de mayor valor medioambiental del municipio de Soneja. Ecosistema agropastoril en origen, formado a partir del bosque mediterráneo primitivo, se encuentra situado en el extremo oriental del Término Municipal de Soneja, en la provincia de Castellón. El Paraje Natural tiene una extensión de 681,21 ha. La laguna que envuelve fue incluida en el Catálogo de Zonas Húmedas de la Comunidad Valenciana en 1995, dentro de la categoría “Laguna y Humedales de Interior”. Este enclave destaca por su singularidad geomorfológico y la presencia de una laguna endorreica en una zona de montaña, fenómeno de estas características único en la Comunidad Valenciana. Sus aguas son dulces y presentan abundante vegetación. Este humedal ha sido tradicionalmente abrevadero del ganado que ha transitado por las coladas pecuarias que transcurren por sus aledaños.

Hi ha una cosa que obvien (potser no massa agradable), em fa la sensació que està plagada d'aranyes! No tens on posar el cul sense que huit ulls et controlen, o això m'ha semblat sempre. Vos deixe una fotografia del paratge treta de la web de Soneixa.

La volta que vam fer amb la btt (algun dia m'aclararé amb wikiloc i penjaré les rutes tal com toca) va ser la Vall- Escales-Bassa Devesa- carretera de Sogorb (prop d'Assuèvar) i per carretera fins a la Vall, baixant pel Marianet vell, on ens va enganxar la nit i Guillem va deixar en ridícul a la lluna, les estrelles i a algun cotxe amb el seu flamant Led Henser H7, una mica pesat però magnífica adquisició per a la bicicleta. El meu led de Petzl feia la risa al costat d'això.

Quant a sensacions fou un gran dia, em vaig emocionar per fer una cosa que feia anys que no feia, vaig millorar considerablement el ritme respecte a altres dies en la bici i ens vam cascar uns bons 40 quilòmetres, que valien el doble que els 20 que tinc d'anar i vindre a la meua caseta, per les costeretes. No vaig notar absolutament res del genoll, però dilluns passat en rodar mitja hora corrent em va tornar el dolor. Serà qüestió d'armar-se de paciència, però m'està agradant la meua "cadira de rodes", ja foren totes així!