divendres, 3 de gener de 2014

Pico Viejo del Teide (3135)

A principis del passat mes d'agost vaig ascendir en solitari al Pico Viejo del Teide, una muntanya diferent a totes les que havia xafat anteriorment i tota una experiència. Val a dir que l'illa de Tenerife, tenint uns recursos naturals al·lucinants, sembla un poc aliena a la pràctica del muntanyisme sobre les seues fràgils roques. Vaig anar buscant mapes d'Alpina de la zona a diversos establiments i em miraren com un marcià, diguent-me que mai els havien demanat això.

Em trobava en la zona nord de l'illa, prop de Tenerife ciutat i la Orotova. Vaig alçar-me a les 6:30 i poc abans de les 7:00 AM començava la carretera TF-21 que m'havia de portar al Parc Nacional del Teide. Vaig pujar a soles a aquelles hores, i el dia estava encara ras (al baixar no, s'acomulen els núvols contra el massís i solen haver vesprades nuvolades). Després de més d'una hora de cotxe (impressionant quan desapareixen els pins i vas pel pla que jau als peus del Teide) vaig arribar a la zona on està el telefèric. Glaça la sang una aberració com eixa. El deixe enrere i aparque el cotxe just en la bifurcació entre la TF-38 i la TF-21, anomenat cruce Boca Tauce. Ací hi ha l'erupció més recent del volcà, de 1798, que donà origen a Las Narices del Teide, per on passaré després. Per l'orografia del terreny és complicat aparcar. Jo aparque a quasi un km d'on comença el camí i faig vora carretera un tram. Seguisc la TF-38 uns centenars de metres i a ma dretà ix la senda que vaig a agafar.

Val a dir que no hi ha massa ressenyes del pic a internet i les que hi ha estan mal, dient que és una ascensió complicada. El pic no és difícil. Gens. A no ser que no hages pujat muntanyes més altes que un castell d'arena a la platja (com li pot haver passat a algun turista despistat). 

Deixat el cotxe aparcat i sense res a vista (hi ha robatoris freqüents i és una zona bastant solitària fins que arriben els busos de turistes. És important agafar molta aigua. Jo portava 4'5 litres de líquid i en vaig consumir 4. Fa una calor considerable i no hi ha absolutament cap font per beure. El líquid que cau a terra s'esgola com sobre una esponja. 


Hi ha uns sis quilòmetres més o menys plans fins que comença l'acció, això sí, per l'orografia del terreny és inviable eixir-se'n del camí. Pico Viejo i Teide s'alcen sobre on em trobe ara més d'un miler de metres (deixem el cotxe a uns 1700 m.), però la falta de referents fa que pareguen la Muntanyeta de la Patà d'El Puig.



Bruma sobre lava


El sol va desfent la bruma. Pics que queden al N, i que ultrapassen els 2000 m. Les seues crestes salvatges i la roca increïblement fràgil les converteixen en reptes que poden emportar-se la vida. 


Quasi em trobe el Curiosity. Quan el camí es convertix en senda cal extremar la precaució. Al principi és relativament fàcil perdre's i no és recomanable anar camp a través per estos terrenys. Les roques enormes es trenquen, es mouen... Millor no eixir del camí. Poc després de l'inici confús la senda ja és clara però continuen havent molt poques fites, cal anar amb compte.


El punt clau de l'ascensió, passar per l'arena volcànica de 1798 és desesperant. Hi ha molta inclinació, res a envejar als Pirineus, i sobre este terreny per cada tres passos retrocedixes dos. El peu es clava fins prou més amunt del turmell. Recomanables botes i fins i tot polaines. Amb esportives es pot pujar, però fou un suplici. Si ú està acostumat a caminar per la muntanya ho superarà, però no és una muntanya que recomanaria com a primer ascens seriós per este desesperant tram. Això sí, la baixada per esta zona és una diversió total, quan vols frenar deixes anar el pes i et quedes clavat. 



Superada la zona fotuda, tot el camí fet. Als peus de les muntanyes del fons he deixat el cotxe. Porte uns 1000 m. de pujada acomulada. Ací ja està tot fet. 


Cràter de las Narices del Teide. Impressionant.


Seguim amunt, cada volta el pla és més xicotet.


Impressionant cràter de Pico Viejo. Quasi 1km de circumferència. 


Magnífic espectacle


Fita cimera.


Foto a la fita.


El Teide s'alça uns sis-cents metres més amunt. És un insult que per culpa de la limitació provocada pel telefèric qui puja caminant no pot accedir a no ser que tinga el permís (cal mirar-lo amb molta antelació). Haguera continuat i un guarda m'haguera frenat els passos, i no conta ni que sigues federat ni haver pujat a peu. Denigrant. Tan de bo el tanquen. No li vaig fer fotos però quina aberració.


Així em vaig quedar. La baixada fou més fàcil que l'ascensió al fer la part de l'arena cara avall. Això sí, em vaig recolzar en una pedra per traure'm una sabata i la pedra (gran com un silló) va començar a moure's amb mi cap avall. Vaig saltar i va rodar avall. No vaig trobar-me a ningú en les 8 hores (1 hora de parada en cim) que vaig caminar. El sol trencava pedres. Si ho feu porteu molt de líquid.


Al baixar per la carretera sorpresa. Boira molt espesa i pluja sobre els hotels de la costa. Mentre, a la falda del Teide els fardatxos prenien el sol. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada